miércoles, 1 de febrero de 2012

Les tres preguntes morals: La Solució


La vida és com una aixeta oberta. L’aigua dolleja, no s’atura en cap instant. En la majoria dels casos és neta i fresca, pura, però hi ha excepcions en les quals l’aigua és bruta, enfangada, és perniciosa.

Bé, jo no sóc aquí per dir qui és bona persona o qui no ho és, o qui es mereix viure una vida plena i qui no. Jo tan sols estic aquí per recordar algunes preguntes que ens hem formulat al llarg de la història: Qui som? Què hem de fer? Què hem d’esperar? Aquestes són les anomenades “preguntes kantianes”. Sí, el gran filòsof Immanuel Kant fou l’únic que es va preguntar aquestes qüestions. Suposo que la gent d’aquells temps devia tenir altres preocupacions.

Qui som? Perdoneu que ho digui així, però som tots uns ignorants. Ignorància, estat de la ment en què s’admet desconeixement. Permeteu-me explicar-me:

L’auditori és ple, tota la gent està dreta, ningú té els pantalons enganxats a la cadira, tothom és aixecat, tenen els ulls lluents i un somriure de goig que il·lumina tot l’indret. Aplaudeixen, criden, alguns fins i tot donen petits salts de l’emoció desbordada, però tothom, absolutament tothom, observa aquell jove morè d’ulls verds i somriure radiant que ha dut tot el pes de l’obra sobre les seves espatlles. És l’estrella del moment, tot gira entorn a ell, avui és el centre de l’univers. Tot i això, un cop abaixat el teló se’n desfà de la mà dels seus companys i es dirigeix amb pas ferm cap el seu camerino, esborrant del seu rostre aquell somriure que havia enamorat el públic. Quan arriba allà simplement engega la televisió i comença a menjar crispetes, oblidant-se així de tots els agraïments que els espectadors li havien mostrat. Toc-toc. Truquen a la porta. És la seva companya d’actuació, qui tot i ser bona actriu no s’enduu tants mèrits com ell. Li deixa un ram de roses roges sobre la taula, el qual és de les seves admiradores, i després torna a la festa que la resta dels actors celebrava per l’èxit de la funció. El critiquen, diuen que l’èxit li ha consumit les neurones, que tan sols mira per ell mateix i que és un estult. Mentre tots ells s’omplen la boca de greuges, l’actor protagonista agafa les roses i les llença a l’escombraria. El vermell li recorda la sang, i la sang li fa venir al cap aquell incident esgarrifós en el qual va perdre el seu fill. Pateix tots els dies, a totes les funcions, però intenta seguir el seu camí. Tots els altres són uns ignorants.”

Què hem de fer? Mare meva! Es pot saber quina pregunta és aquesta? La resposta és ben clara, oi? Hem de fer-ho tot! El bé, el mal; allò sa, allò perjudicial; coses divertides, coses avorrides; hem d’espantar-nos, hem de ser valents; hem d’enamorar-nos i desesperar-nos; hem de riure, enutjar-nos i plorar...

“La meva amiga Cat (com afectuosament li diem les seves companyes) sempre havia estat una noia alegre, xerraire, divertida, fidel als seus amics... Tots els adjectius bons semblaven fets a la seva mesura. Mai havia estat la més popular del pati, però gaudia d’una llibertat que li permetia desfer-se de tots aquells que la rebutjaven.

Tot i això, últimament semblava enfonsada, no tenia un aspecte gaire bo, ja que feia ulleres, era tota pàl·lida i havia perdut bastant de pes. Jo no tenia ni la més remota idea de què renoi li passava, per això vaig decidir anar a preguntar a la seva família. Ells tampoc em van saber donar cap resposta, així que la meva següent opció era preguntar als seus amics i amigues. La Mar no em va dir res, igual que la Celeste, en Castellà o en Franc. I així una successiva cadena de personetes que no em donaven resposta alguna. Fins que vaig arribar a en Roig, qui em va dir que l’havia vista marxar en taxi juntament amb la meva germana petita. La meva germana petita! Què hi pintava l’Estelada en tot allò?

Vaig arribar a casa amb la dubtança de què feien la Cat i la meva germana juntes. Rere la meva dutxa rutinària, vaig entrar a l’habitació de ma germana i vaig llegir una nota: “No ens sentim estimades i ens foragiten cada vegada més, així que hem decidit marxar per fer el nostre propi camí. Espero que vingueu a buscar-nos quan ens trobeu a faltar i us doneu compte de quant ens necessiteu. Signat, Estelada i Català” ”

Què hem d’esperar? Aquesta carta que escric per a vosaltres no és resultat de l’avorriment. No explico històries per solaçar. Tot això té un fi, un objectiu, una raó. I aquesta raó es cridar-vos l’atenció.

“Estimada humanitat, això ja no és cap historieta ni cap anècdota, això ja són les meves pròpies paraules. Espavileu! Qui us creieu que sou?

Destrosseu arbres i boscos, no tots teniu fe en un déu superior, us esbronqueu, però no us tireu dels cabells ni res d’això, sinó que us llanceu bombes, no respecteu a tots aquells que no són com vosaltres o, fins i tot, maltracteu algú a qui considereu d’un sexe inferior, no estimeu l’art. Tot i això, jo no sóc Hera, deessa de la natura; ni Zeus, déu de tots els déus; tampoc sóc Apol·lo, déu de la llum; no sóc Afrodita, deessa de l’amor, per tant, la meva missió no és esbroncar-vos per aquests temes.

Estimada humanitat, manques d’intel·ligència. Ets irresponsable, superficial, mandrosa, garrepa i una llarga sèrie d’adjectius que no puc dir perquè se m’acaba l’espai que tinc per escriure. El lloc on visc és fosc, tenebrós, macabre. Piles i piles de llibres inutilitzats, de poemes oblidats, idees genials malversades i ànimes en pena que una vegada en vida havien estat astutes però que les van rebutjar per tenir una altra visió del món. Tot això llau per aquí, pel meu repulsiu voltant.

Des d’aquí dalt demano intel·ligència. Us ho demano de genolls i amb els braços estesos, no llenceu tants segles d’història a l’escombraria, no mateu l’univers, no mateu la societat. Si us plau, això com a deessa us ho exigeixo, com a sàvia us ho demano i com a persona us ho prego.”

La vida és com una aixeta oberta. L’aigua dolleja, no s’atura en cap instant, però tot i això, sempre hi ha algun graciós que va i la tanca. Allà és quan s’acaba tot. Espero que l’aixeta mai es tanqui per a vosaltres. Manteniu-la oberta.

Atentament,
Atenea, deessa de la saviesa