La vida és com una
aixeta oberta. L’aigua dolleja, no s’atura en cap instant. En la majoria dels
casos és neta i fresca, pura, però hi ha excepcions en les quals l’aigua és
bruta, enfangada, és perniciosa.
Bé, jo no sóc aquí
per dir qui és bona persona o qui no ho és, o qui es mereix viure una vida
plena i qui no. Jo tan sols estic aquí per recordar algunes preguntes que ens
hem formulat al llarg de la història: Qui
som? Què hem de fer? Què hem d’esperar? Aquestes són les anomenades
“preguntes kantianes”. Sí, el gran filòsof Immanuel Kant fou l’únic que es va
preguntar aquestes qüestions. Suposo que la gent d’aquells temps devia tenir
altres preocupacions.
Qui
som?
Perdoneu que ho digui així, però som tots uns ignorants. Ignorància, estat de
la ment en què s’admet desconeixement. Permeteu-me explicar-me:
“L’auditori és ple, tota la gent està dreta, ningú té els pantalons
enganxats a la cadira, tothom és aixecat, tenen els ulls lluents i un somriure
de goig que il·lumina tot l’indret. Aplaudeixen, criden, alguns fins i tot
donen petits salts de l’emoció desbordada, però tothom, absolutament tothom,
observa aquell jove morè d’ulls verds i somriure radiant que ha dut tot el pes
de l’obra sobre les seves espatlles. És l’estrella del moment, tot gira entorn
a ell, avui és el centre de l’univers. Tot i això, un cop abaixat el teló se’n
desfà de la mà dels seus companys i es dirigeix amb pas ferm cap el seu
camerino, esborrant del seu rostre aquell somriure que havia enamorat el
públic. Quan arriba allà simplement engega la televisió i comença a menjar
crispetes, oblidant-se així de tots els agraïments que els espectadors li
havien mostrat. Toc-toc. Truquen a la porta. És la seva companya d’actuació,
qui tot i ser bona actriu no s’enduu tants mèrits com ell. Li deixa un ram de
roses roges sobre la taula, el qual és de les seves admiradores, i després
torna a la festa que la resta dels actors celebrava per l’èxit de la funció. El
critiquen, diuen que l’èxit li ha consumit les neurones, que tan sols mira per
ell mateix i que és un estult. Mentre tots ells s’omplen la boca de greuges,
l’actor protagonista agafa les roses i les llença a l’escombraria. El vermell
li recorda la sang, i la sang li fa venir al cap aquell incident esgarrifós en
el qual va perdre el seu fill. Pateix tots els dies, a totes les funcions, però
intenta seguir el seu camí. Tots els altres són uns ignorants.”
Què hem de fer? Mare meva! Es pot
saber quina pregunta és aquesta? La resposta és ben clara, oi? Hem de fer-ho
tot! El bé, el mal; allò sa, allò perjudicial; coses divertides, coses
avorrides; hem d’espantar-nos, hem de ser valents; hem d’enamorar-nos i desesperar-nos;
hem de riure, enutjar-nos i plorar...
“La meva amiga Cat (com afectuosament li diem
les seves companyes) sempre havia estat una noia alegre, xerraire, divertida,
fidel als seus amics... Tots els adjectius bons semblaven fets a la seva
mesura. Mai havia estat la més popular del pati, però gaudia d’una llibertat
que li permetia desfer-se de tots aquells que la rebutjaven.
Tot i això, últimament semblava enfonsada, no
tenia un aspecte gaire bo, ja que feia ulleres, era tota pàl·lida i havia
perdut bastant de pes. Jo no tenia ni la més remota idea de què renoi li
passava, per això vaig decidir anar a preguntar a la seva família. Ells tampoc
em van saber donar cap resposta, així que la meva següent opció era preguntar
als seus amics i amigues. La Mar no em va dir res, igual que la Celeste, en
Castellà o en Franc. I així una successiva cadena de personetes que no em
donaven resposta alguna. Fins que vaig arribar a en Roig, qui em va dir que
l’havia vista marxar en taxi juntament amb la meva germana petita. La meva
germana petita! Què hi pintava l’Estelada en tot allò?
Vaig arribar a casa amb la dubtança de què
feien la Cat i la meva germana juntes. Rere la meva dutxa rutinària, vaig
entrar a l’habitació de ma germana i vaig llegir una nota: “No ens sentim
estimades i ens foragiten cada vegada més, així que hem decidit marxar per fer
el nostre propi camí. Espero que vingueu a buscar-nos quan ens trobeu a faltar
i us doneu compte de quant ens necessiteu. Signat, Estelada i Català” ”
Què hem d’esperar? Aquesta carta que
escric per a vosaltres no és resultat de l’avorriment. No explico històries per
solaçar. Tot això té un fi, un objectiu, una raó. I aquesta raó es cridar-vos
l’atenció.
“Estimada humanitat,
això ja no és cap historieta ni cap anècdota, això ja són les meves pròpies
paraules. Espavileu! Qui us creieu que sou?
Destrosseu arbres i
boscos, no tots teniu fe en un déu superior, us esbronqueu, però no us tireu
dels cabells ni res d’això, sinó que us llanceu bombes, no respecteu a tots
aquells que no són com vosaltres o, fins i tot, maltracteu algú a qui
considereu d’un sexe inferior, no estimeu l’art. Tot i això, jo no sóc Hera,
deessa de la natura; ni Zeus, déu de tots els déus; tampoc sóc Apol·lo, déu de
la llum; no sóc Afrodita, deessa de l’amor, per tant, la meva missió no és
esbroncar-vos per aquests temes.
Estimada humanitat, manques
d’intel·ligència. Ets irresponsable, superficial, mandrosa, garrepa i una
llarga sèrie d’adjectius que no puc dir perquè se m’acaba l’espai que tinc per
escriure. El lloc on visc és fosc, tenebrós, macabre. Piles i piles de llibres
inutilitzats, de poemes oblidats, idees genials malversades i ànimes en pena
que una vegada en vida havien estat astutes però que les van rebutjar per tenir
una altra visió del món. Tot això llau per aquí, pel meu repulsiu voltant.
Des d’aquí dalt demano
intel·ligència. Us ho demano de genolls i amb els braços estesos, no llenceu
tants segles d’història a l’escombraria, no mateu l’univers, no mateu la
societat. Si us plau, això com a deessa us ho exigeixo, com a sàvia us ho
demano i com a persona us ho prego.”
La vida és com una
aixeta oberta. L’aigua dolleja, no s’atura en cap instant, però tot i això,
sempre hi ha algun graciós que va i la tanca. Allà és quan s’acaba tot. Espero
que l’aixeta mai es tanqui per a vosaltres. Manteniu-la oberta.
Atentament,
Atenea, deessa de la saviesa
