Les tres preguntes morals: La Solució

La vida és com una aixeta oberta. L’aigua dolleja, no s’atura en cap instant. En la majoria dels casos és neta i fresca, pura, però hi ha excepcions en les quals l’aigua és bruta, enfangada, és perniciosa.

Bé, jo no sóc aquí per dir qui és bona persona o qui no ho és, o qui es mereix viure una vida plena i qui no. Jo tan sols estic aquí per recordar algunes preguntes que ens hem formulat al llarg de la història: Qui som? Què hem de fer? Què hem d’esperar? Aquestes són les anomenades “preguntes kantianes”. Sí, el gran filòsof Immanuel Kant fou l’únic que es va preguntar aquestes qüestions. Suposo que la gent d’aquells temps devia tenir altres preocupacions.

Qui som? Perdoneu que ho digui així, però som tots uns ignorants. Ignorància, estat de la ment en què s’admet desconeixement. Permeteu-me explicar-me:

“L’auditori és ple, tota la gent està dreta, ningú té els pantalons enganxats a la cadira, tothom és aixecat, tenen els ulls lluents i un somriure de goig que il·lumina tot l’indret. Aplaudeixen, criden, alguns fins i tot donen petits salts de l’emoció desbordada, però tothom, absolutament tothom, observa aquell jove morè d’ulls verds i somriure radiant que ha dut tot el pes de l’obra sobre les seves espatlles. És l’estrella del moment, tot gira entorn a ell, avui és el centre de l’univers. Tot i això, un cop abaixat el teló se’n desfà de la mà dels seus companys i es dirigeix amb pas ferm cap el seu camerino, esborrant del seu rostre aquell somriure que havia enamorat el públic. Quan arriba allà simplement engega la televisió i comença a menjar crispetes, oblidant-se així de tots els agraïments que els espectadors li havien mostrat. Toc-toc. Truquen a la porta. És la seva companya d’actuació, qui tot i ser bona actriu no s’enduu tants mèrits com ell. Li deixa un ram de roses roges sobre la taula, el qual és de les seves admiradores, i després torna a la festa que la resta dels actors celebrava per l’èxit de la funció. El critiquen, diuen que l’èxit li ha consumit les neurones, que tan sols mira per ell mateix i que és un estult. Mentre tots ells s’omplen la boca de greuges, l’actor protagonista agafa les roses i les llença a l’escombraria. El vermell li recorda la sang, i la sang li fa venir al cap aquell incident esgarrifós en el qual va perdre el seu fill. Pateix tots els dies, a totes les funcions, però intenta seguir el seu camí. Tots els altres són uns ignorants.”

Què hem de fer? Mare meva! Es pot saber quina pregunta és aquesta? La resposta és ben clara, oi? Hem de fer-ho tot! El bé, el mal; allò sa, allò perjudicial; coses divertides, coses avorrides; hem d’espantar-nos, hem de ser valents; hem d’enamorar-nos i desesperar-nos; hem de riure, enutjar-nos i plorar...

“La meva amiga Cat (com afectuosament li diem les seves companyes) sempre havia estat una noia alegre, xerraire, divertida, fidel als seus amics... Tots els adjectius bons semblaven fets a la seva mesura. Mai havia estat la més popular del pati, però gaudia d’una llibertat que li permetia desfer-se de tots aquells que la rebutjaven.

Tot i això, últimament semblava enfonsada, no tenia un aspecte gaire bo, ja que feia ulleres, era tota pàl·lida i havia perdut bastant de pes. Jo no tenia ni la més remota idea de què renoi li passava, per això vaig decidir anar a preguntar a la seva família. Ells tampoc em van saber donar cap resposta, així que la meva següent opció era preguntar als seus amics i amigues. La Mar no em va dir res, igual que la Celeste, en Castellà o en Franc. I així una successiva cadena de personetes que no em donaven resposta alguna. Fins que vaig arribar a en Roig, qui em va dir que l’havia vista marxar en taxi juntament amb la meva germana petita. La meva germana petita! Què hi pintava l’Estelada en tot allò?

Vaig arribar a casa amb la dubtança de què feien la Cat i la meva germana juntes. Rere la meva dutxa rutinària, vaig entrar a l’habitació de ma germana i vaig llegir una nota: “No ens sentim estimades i ens foragiten cada vegada més, així que hem decidit marxar per fer el nostre propi camí. Espero que vingueu a buscar-nos quan ens trobeu a faltar i us doneu compte de quant ens necessiteu. Signat, Estelada i Català” ”

Què hem d’esperar? Aquesta carta que escric per a vosaltres no és resultat de l’avorriment. No explico històries per solaçar. Tot això té un fi, un objectiu, una raó. I aquesta raó es cridar-vos l’atenció.

“Estimada humanitat, això ja no és cap historieta ni cap anècdota, això ja són les meves pròpies paraules. Espavileu! Qui us creieu que sou?

Destrosseu arbres i boscos, no tots teniu fe en un déu superior, us esbronqueu, però no us tireu dels cabells ni res d’això, sinó que us llanceu bombes, no respecteu a tots aquells que no són com vosaltres o, fins i tot, maltracteu algú a qui considereu d’un sexe inferior, no estimeu l’art. Tot i això, jo no sóc Hera, deessa de la natura; ni Zeus, déu de tots els déus; tampoc sóc Apol·lo, déu de la llum; no sóc Afrodita, deessa de l’amor, per tant, la meva missió no és esbroncar-vos per aquests temes.

Estimada humanitat, manques d’intel·ligència. Ets irresponsable, superficial, mandrosa, garrepa i una llarga sèrie d’adjectius que no puc dir perquè se m’acaba l’espai que tinc per escriure. El lloc on visc és fosc, tenebrós, macabre. Piles i piles de llibres inutilitzats, de poemes oblidats, idees genials malversades i ànimes en pena que una vegada en vida havien estat astutes però que les van rebutjar per tenir una altra visió del món. Tot això llau per aquí, pel meu repulsiu voltant.

Des d’aquí dalt demano intel·ligència. Us ho demano de genolls i amb els braços estesos, no llenceu tants segles d’història a l’escombraria, no mateu l’univers, no mateu la societat. Si us plau, això com a deessa us ho exigeixo, com a sàvia us ho demano i com a persona us ho prego.”

La vida és com una aixeta oberta. L’aigua dolleja, no s’atura en cap instant, però tot i això, sempre hi ha algun graciós que va i la tanca. Allà és quan s’acaba tot. Espero que l’aixeta mai es tanqui per a vosaltres. Manteniu-la oberta.

Atentament,

Atenea, deessa de la saviesa

Vaixell de paper

No em diguis  que l’amor és una cosa que no tornaràs a intentar, perquè això simplement no és cert. Potser el que ara necessites és una amic. Doncs bé, estic amb tu, aquí em tens, mira’m. No sóc invisible, estic al teu costat i ho estaré sempre. Si et perds en la foscor de la nit, jo t’encendré un estel; si corres per fugir, jo et donaré la mà; si caus al fons del mar, el meu alè et donaré. Així que no oblidis que sóc aquí.

El passat ens persegueix, ens ha fet caure, ens fa fixar la vista a terra i no sabem recuperar-nos, anem de la mà del ressentiment. Som dins d’una xarxa que no podem trencar. Dono cops de peu, intento esguerrar-la. No puc. Giro la vista, tu ets el culpable. Has fet el nus, no podem sortir d’aquí. M’apropo, t’estenc la mà, am mires, te’n vas. Trobo una esquerda, hi veig llum. Tenim una oportunitat encara. Em dirigeixo cap a la lluentor, busco a les butxaques algun utensili d’ajuda. Bé, trobo una clau. Intento trencar la xarxa. Faig força, ho intento, però no puc. S’hi necessiten dos. On ets? Per què no m’ajudes? Vull sortir d’aquí, vull tornar a veure la claredat. Et necessito per a això. Et busco. Ets allà, però no em veus, o és que tan sols ho fas veure? Remeno les butxaques un altre cop. Penediment. Culpa. Enyorança. Necessitat. Assimilació. Tot és meu, però no hi trobo res útil. La bossa! Sí, duc la meva bossa! Hi remeno, hi ha objectes. Maquillatge. Roba. Un reproductor. El mòbil. No hi ha res. Miro al fons, miro més enllà. Hi ha alguna cosa: un paper. No. Una targeta d’autobús convertida en un vaixell de paper. Quins records. Te’n recordes? Miro enrere.

“ Som al parc, en un banc, fa un dia assolellat, les mans estan entrellaçades, l’ambient és el ressò del nostre còmode silenci. Amb l’altre mà estàs jugant. –Què és? –pregunto. –Un bitllet d’autobús usat –em respons amb un càlid somriure. –Ah, només és un bitllet... –Com que “només és un bitllet”? –em preguntes arrufant el front -Ara veuràs...

Em deixes anar la mà, et concentres. Passen segons, minuts. Obres la mà. Una petita figura descansa sobre el teu palmell. –Veus? Ara no és tan sols un bitllet d’autobús, ara és un petit vaixell blanc amb moltes oportunitats de viatjar. El bitllet era destinat a anar a les escombraries, així que amb aquesta transformació es podria dir que li hem allargat la vida, oi? –Em mires amb brillantor als ulls. Llavors penso que aquella sensació durarà per sempre.”

Encara estem atrapats. He trobat el vaixell. El ressegueixo amb la mirada, em sé tots i cadascun dels seus plecs, i això que mai he aconseguit fer una figureta de paper... Et busco amb la mirada, però també amb el cor. Et trobo. Em mires amb decepció, amb dolor. M’apropo. Et passo la mà per l’espatlla. Hem caigut, però encara som aquí i tenim oportunitats d’escapar de la xarxa. Sí, encara en tenim. T’aixeques. M’ajudes. Costa trencar-la, però encara es veu llum. La nostra llum. Miro pel forat. És tot blau. El mar. Les ones estan desconcertades, no saben què fer ni cap on anar. Veig alguna cosa al fons. Em quedo sorpresa. És allà, allà està el final de tot això. És un vaixell. Blanc.

Me n’adono que, potser ara no, però algun dia, algun dia, el vaixell tornarà a navegar, i el seu destí no serà l’escombraria, sinó l’eternitat.

Ulls de Mel

Els seus ulls de mel em traspassen des de la seva cadira de fusta. Em giro i el veig, amb el seu cabell daurat que llisca sobre els ulls, mirant embadalit aquell tros de pissarra ple d’equacions irresolubles per a mi. De cop sento la seva mirada. Em mira de reüll i noto que somriu per dintre. Oh! Allunyo la mirada tan fugaçment com puc, no vull enrojolar-me i que ell pensi que em poso nerviosa, tot i que és veritat. Continuo fingint que estic entenent el què el professor explica, però no és així. La classe finalitza, agafo la motxilla i me’n vaig tan ràpid com puc, sense tan sols mirar-lo per última vegada. No vull que ell pensi que sóc pesada, no vull que pensi que el tinc al meu cap tot el temps, no vull que ell pensi que faria Tecnologia en comptes de Llatí per tal d’estar al seu costat, vull que ell pensi que no depenc d’ell en tot moment, vull que ell pensi que necessito tant a les meves amigues com el necessito a ell, però això tampoc és cert.

Tornem de l’esbarjo. Parlo amb un company i ell entra per la porta. Què maco, se m’apropa i comencem a parlar els tres. L’abraço. Els meus braços el rodegen i sento que podria passar-me així tota la resta del dia. Noto la seva mà entrellaçada, com aquests ossets de peluix que porten imans i que s’enganxen de les mans. Sento que aquella situació és perfecte. El torno a rodejar amb els braços. Em mira. Em somriu. Sé que ell sent el mateix que jo, però no ho sap dir. És tímid. Jo també. Em costa dir les emocions. Però per ell ho faig, perquè sé que val la pena. Perquè sé que a ell també se li torna el cos de gelatina quan ens donem les mans. Sé que ell sent les espurnes de la vareta màgica que ens ha tocat de ple.

Acaba la classe. Ell és a la finestra. Sol. És la meva oportunitat. Dubto. Hi vaig o no hi vaig? A ell li fa vergonya quan estem amb altres alumnes. Però estic decidida i m’apropo. L’agafo per l’esquena i repenjo el cap sobre les seves espatlles. Tan prop. Tan, tan, tan prop. Gira el cap i torna a traspassar-me amb aquella mirada. Sento que allà mateix em desfaria. L’apropo ben fort cap a mi, no el deixaria anar mai. Tot i això, hem de donar l’últim pas. Una paraula. Tres síl·labes. Set lletres. T’estimo. L’hi vull dir, però els meus llavis no responen. Seria un error, penso. No sabríem funcionar, no sabríem donar-nos corda. Però ens sentim tan bé plegats...

Ningú sap què ens té preparat el destí, però desitjo de tot cor que sigui un temps bo. Que ens doni el millor, el que ens mereixem. El deixo anar. Torno a la cadira de fusta i tot comença de nou. El cabell daurat lliscant sobre els seus ulls de mel, la seva mirada penetrant... 

El meu propi jo

Un llibre no és el meu millor amic, no, això ho pot ser el meu gos, el meu gat o, si el tingués, el meu cavall. Un llibre pot arribar-me al fons de l’ànima, pot trasbalsar tot l’ordre que hi ha al meu cap tossut, pot convertir-se en una altra extremitat i anar am mi passejant de la mà... Un llibre puc ser jo mateixa.

Cinquanta, cent, dues-centes, cinc-centes pàgines poden convertir-me en una princesa presonera, en una bruixa amb una lletja berruga al nas, en una vampiressa sanguinària, en una gàrgola trapella o, simplement, en una altra persona.

Ho sento, i molt, però confesso amb la mà ben estesa sobre el cor que aquests llibres de segles enrere que descriuen tragèdies antigues i històries reals no em traspassen el pit i em fan toc-toc sobre el cor per intentar entrar-hi. Sí, sona típic de dir en una adolescent d’institut amb el cap ple d’ocellets cantaires i papallones de coloraines voltant pertot arreu del cos. Però, a veure, poso l’exemple fàcil de l’illa deserta. Si m’hagués de portar un llibre amb el qual passar la resta de la meva vida estic segura que no n’agafaria un que m’hagués fet plorar moltíssim o que m’hagués explicat la dura vida d’una persona normal, sinó que hagués escollit un que em fes somiar i tenir el desig de tenir una vida diferent, màgica.

Però, és clar, és normal en una adolescent criticar aquells llibres sobre tristesa, segurament que al llarg dels anys canviaré d’opinió respecte algunes històries, però el que mai faré, mai, serà abandonar els meus propis jo.

Què puc dir jo?

Què puc dir jo? La veritat, puc dir moltes coses, però, què he de dir? Això ja no ho sé. Puc opinar, puc dialogar, puc discrepar, puc criticar... 

La timidesa corre dintre meu i m'altera tot el cos. La impotència s'apodera de mi quan els meus llavis no pronuncien paraules. I això com se soluciona? Bé, tots els meus pensaments queden plasmats sobre papers, documents word o, fins i tot, en algun que altre post-it. Sentiments, emocions, pensaments íntims broten sobre trossos de paper blanc que mai ningú veu, però això està a punt de canviar.

Un blog, una eina que fa públic tot allò que jo vull. Segurament això no ho veurà ningú, per tant es pot dir que, creant aquest blog, tan sols satisfaig el meu propi plaer de pensar "apa, les meves històries són públiques, ara els meus pensaments ho són i els coneixen persones que no són jo"

Tan sols espero sentir-me orgullosa de les meves històries i adonar-me'n que aquest hobby que tinc no és tan sols una cosa passatgera.