Enyor

Un pas endavant i ja hi serà. Sent pessigolles de la mà de les violetes que omplen el camp de color, de vida, d’esperança, de lluentor. S’hi apropa, uns escassos deu metres el separen d’aquell lloc, dels seus records, de la seva felicitat. Ja en feia un mes de la tragèdia, un mes d’ençà que per a ell tot havia perdut el sentit.

Aquell indret conservava la seva bellesa particular, però alguna cosa havia canviat. Els cirerers de flors blanques envoltaven un espai petit, tot formant una circumferència que vista en ulls d’un ocell seria com una rosa roja en una foto en blanc i negre. Les violetes eren més espesses que abans, tot formava un contrast meravellós. Ell no volia adonar-se’n. Tot s’havia acabat. Girava la vista un any enrere. Ell era allà, sobre una tarima de fusta perquè tots els convidats ho poguessin veure tot perfectament. Però no va ser ell el protagonista de les mirades. Un àngel de cabell d’or que duia un vestit de conte de fades caminava amb pas tremolós i somriure dolç entre tota la multitud. Tots la miraven, però ella tan sols mirava el seu món, ell.

Aquells temps semblaven ja molt llunyans. Ara era allà, al mateix lloc on s’havien declarat amor etern, aquest concepte que deixa entreveure una cursileria insuperable en les novel·les roses. Ell ho recordava tot: la seva olor, les seves mirades durant la cerimònia, aquella nit a casa seva, l’esmorzar del dia següent, la notícia de l’enhorabona, el desenllaç fatal... Tot i això, era incapaç de plorar. Observava el seu voltant, ho recordava tot, però el seu cor era incapaç de reaccionar. Mirava el cel blau, deixava que el vent li bufetegés la cara, que li dugués oxigen. L’enyorava, oh i tant, que l’enyorava! Era una dona increïble, forta com ningú, valenta, elegant, sempre duia un somriure dibuixat al rostre. Però va escollir malament, no ho va fer bé.

Ell va apropar-se a un gran llac que hi havia en mig d’aquell bosc que semblava inacabable. S’hi va mirar. Un home el mirava atentament, amb uns ulls tan negres que el feien semblar un corrupte. Tenia arrugues, barba de feia setmanes, un gest cansat, trist. Va tancar els ulls i va mirar més enllà. Allà, ben al fons de l’estany hi havia una nena, devia tenir uns cinc anys. Era molt rossa, tant que es confonia el color del seu cabell amb el sol que il·luminava el paisatge. Duia un vestit blanc, caminava entre la gespa amb els braços estesos. Les violetes d’aquell mateix prat contrastaven amb la seva pell pàl·lida. Ell va intentar apropar-s’hi, però va fer un pas i ella se’n va adonar. Va girar-se, i uns ulls foscos com els que ell tenia, el van mirar. La nena va girar el cap, confosa, buscant algú. De cop i volta va arrencar a córrer cap a dues figures que van aparèixer. Un home igual que ell agafava la seva esposa de la mà. Era ella, tan bella com sempre, mirant la nena amb ulls tendres, li va estendre la mà i l’agafà a collibè. Tots tres van donar-se la volta i van començar a  caminar cap al sol, el qual ja es ponia. L’home va desaparèixer entre la llum, però ella es girà per última vegada i el va mirar directament als ulls. Semblava que aquell moment no s’acabaria mai, però va deixar a terra la seva filla, l’agafà de la mà i va assenyalar aquell home que les contemplava. La nena va esbufegar un somriure i el va observar. Va apropar la mà als seus llavis i després als de la seva mare perquè hi fes també un petó. Seguidament, li va enviar a l’home, que era ja amb llàgrimes als ulls, i se’n van anar.

No s’ho podia creure. Va allunyar-se de l’estany per por a caure a causa de l’estupefacció, i va estendre’s sobre aquell prat. La seva dona ja no hi era i ell no hi podia fer res. Va escoltar un soroll, un plor, i va tombar el cap. Allà era el culpable de la seva mort. Però era un culpable al qual no podia fer mal. Va agafar aquella criatura d’ulls negres i cabell ros i començà a gronxar-la entre els seus braços. Aquella seria la seva nova felicitat. Ara sí que podia plorar, les llàgrimes li lliscaven per les galtes. Ploraria pels seus records, però ploraria també per l’alegria que aquella criatura li portaria, aquella nena que era la viva imatge de la seva dona, del seu amor etern. Seria algú que sempre els uniria. La seva filla ho seria tot.

¿Quién soy yo?

He de dir que no tan sols escric en català, és més, crec que a mesura que passi el temps els relats castellans guanyaran la partida als altres. Aquí deixo el primer.

Dos pequeñas luces oscuras calcan el reflejo de mi triste rostro. Desconcierto. Desconfianza. ¿Quién es ella? debe pensar. Soy yo. La de siempre. La pequeña. La que siempre te pedía aquellos caramelos suaves y dulces. Nada ocurre.

Nunca quiso dejarse el cabello de ese tono blanco, ella siempre quería un tinte. Su ropa nunca era de colores claros, era siempre oscura. ¿Por qué ese cambio? ¿Por qué ahora que ya no puede darse cuenta de lo que le pasa?

Ella no escogió eso, le vino como si de un resfriado se tratase. Nunca ha hecho mal a nadie, persona pacífica que siempre ayudaba y ofrecía cualquier cosa a cualquier persona. Ahora, en cambio, ya no puede hacer nada, simplemente estar sentada mirando a través de las personas que quieren ayudarla en vano. Miradas vacías, palabras sin sentido, pero palabras. Cortas sonrisas que siempre acaban difuminándose. Ojalá mostrara ese rostro feliz causado por el amor de su gente. Su gente, ya queda poca. Poco a poco todos se van, cabizbajos, pensando en qué podría haber sido de ella si la tristeza no se hubiese abalanzado encima de su persona. Queremos recordarla como era antes, pero su reciente imagen invade nuestro ser. No podemos hacer nada para evitar la situación.

Le hablo, me mira, y ya está. Quién me hubiera dicho a mí hace unos años que la persona por la que yo daría la vida, por la que entregaría el alma, estaría así. Nacimiento, infancia y adolescencia ha vivido de nuestras vidas, de los pequeños de la casa. Siempre allí, hombro con hombro, a nuestro lado. Nunca dijo un no. Siempre era sí. Sí quería recoger a las pequeñas, sí quería comprarles una dichosa bolsita de caramelos, sí quería vivir para ellos. Nunca había sido persona de caricias, es más, ahora aún sigue rechazándolas, pero siempre se dejó querer. Por todos. Por los suyos. Por ellos. Por mí.

Sus ojos no muestran aquella luz que ya en aquellos tiempos tampoco era muy potente por desgracias ocurridas a su alrededor, pero ahora ni si quiera muestra un atisbo de felicidad. Nada. Vacío. Los que realmente la aman profundamente estarán a su lado hasta que el destino diga basta. Porque lo importante, como bien dijo alguien un día, es que ella no sabe quién es, pero nosotros sí sabemos quién es ella. ¿Qué seríamos nosotros sin ella? ¿Quién soy yo sin ella?