Enyor

Un pas endavant i ja hi serà. Sent pessigolles de la mà de les violetes que omplen el camp de color, de vida, d’esperança, de lluentor. S’hi apropa, uns escassos deu metres el separen d’aquell lloc, dels seus records, de la seva felicitat. Ja en feia un mes de la tragèdia, un mes d’ençà que per a ell tot havia perdut el sentit.

Aquell indret conservava la seva bellesa particular, però alguna cosa havia canviat. Els cirerers de flors blanques envoltaven un espai petit, tot formant una circumferència que vista en ulls d’un ocell seria com una rosa roja en una foto en blanc i negre. Les violetes eren més espesses que abans, tot formava un contrast meravellós. Ell no volia adonar-se’n. Tot s’havia acabat. Girava la vista un any enrere. Ell era allà, sobre una tarima de fusta perquè tots els convidats ho poguessin veure tot perfectament. Però no va ser ell el protagonista de les mirades. Un àngel de cabell d’or que duia un vestit de conte de fades caminava amb pas tremolós i somriure dolç entre tota la multitud. Tots la miraven, però ella tan sols mirava el seu món, ell.

Aquells temps semblaven ja molt llunyans. Ara era allà, al mateix lloc on s’havien declarat amor etern, aquest concepte que deixa entreveure una cursileria insuperable en les novel·les roses. Ell ho recordava tot: la seva olor, les seves mirades durant la cerimònia, aquella nit a casa seva, l’esmorzar del dia següent, la notícia de l’enhorabona, el desenllaç fatal... Tot i això, era incapaç de plorar. Observava el seu voltant, ho recordava tot, però el seu cor era incapaç de reaccionar. Mirava el cel blau, deixava que el vent li bufetegés la cara, que li dugués oxigen. L’enyorava, oh i tant, que l’enyorava! Era una dona increïble, forta com ningú, valenta, elegant, sempre duia un somriure dibuixat al rostre. Però va escollir malament, no ho va fer bé.

Ell va apropar-se a un gran llac que hi havia en mig d’aquell bosc que semblava inacabable. S’hi va mirar. Un home el mirava atentament, amb uns ulls tan negres que el feien semblar un corrupte. Tenia arrugues, barba de feia setmanes, un gest cansat, trist. Va tancar els ulls i va mirar més enllà. Allà, ben al fons de l’estany hi havia una nena, devia tenir uns cinc anys. Era molt rossa, tant que es confonia el color del seu cabell amb el sol que il·luminava el paisatge. Duia un vestit blanc, caminava entre la gespa amb els braços estesos. Les violetes d’aquell mateix prat contrastaven amb la seva pell pàl·lida. Ell va intentar apropar-s’hi, però va fer un pas i ella se’n va adonar. Va girar-se, i uns ulls foscos com els que ell tenia, el van mirar. La nena va girar el cap, confosa, buscant algú. De cop i volta va arrencar a córrer cap a dues figures que van aparèixer. Un home igual que ell agafava la seva esposa de la mà. Era ella, tan bella com sempre, mirant la nena amb ulls tendres, li va estendre la mà i l’agafà a collibè. Tots tres van donar-se la volta i van començar a  caminar cap al sol, el qual ja es ponia. L’home va desaparèixer entre la llum, però ella es girà per última vegada i el va mirar directament als ulls. Semblava que aquell moment no s’acabaria mai, però va deixar a terra la seva filla, l’agafà de la mà i va assenyalar aquell home que les contemplava. La nena va esbufegar un somriure i el va observar. Va apropar la mà als seus llavis i després als de la seva mare perquè hi fes també un petó. Seguidament, li va enviar a l’home, que era ja amb llàgrimes als ulls, i se’n van anar.

No s’ho podia creure. Va allunyar-se de l’estany per por a caure a causa de l’estupefacció, i va estendre’s sobre aquell prat. La seva dona ja no hi era i ell no hi podia fer res. Va escoltar un soroll, un plor, i va tombar el cap. Allà era el culpable de la seva mort. Però era un culpable al qual no podia fer mal. Va agafar aquella criatura d’ulls negres i cabell ros i començà a gronxar-la entre els seus braços. Aquella seria la seva nova felicitat. Ara sí que podia plorar, les llàgrimes li lliscaven per les galtes. Ploraria pels seus records, però ploraria també per l’alegria que aquella criatura li portaria, aquella nena que era la viva imatge de la seva dona, del seu amor etern. Seria algú que sempre els uniria. La seva filla ho seria tot.