Un llibre no és el
meu millor amic, no, això ho pot ser el meu gos, el meu gat o, si el tingués,
el meu cavall. Un llibre pot arribar-me al fons de l’ànima, pot trasbalsar tot
l’ordre que hi ha al meu cap tossut, pot convertir-se en una altra extremitat i
anar am mi passejant de la mà... Un llibre puc ser jo mateixa.
Cinquanta, cent,
dues-centes, cinc-centes pàgines poden convertir-me en una princesa presonera,
en una bruixa amb una lletja berruga al nas, en una vampiressa sanguinària, en
una gàrgola trapella o, simplement, en una altra persona.
Ho sento, i molt,
però confesso amb la mà ben estesa sobre el cor que aquests llibres de segles
enrere que descriuen tragèdies antigues i històries reals no em traspassen el
pit i em fan toc-toc sobre el cor per intentar entrar-hi. Sí, sona típic de dir
en una adolescent d’institut amb el cap ple d’ocellets cantaires i papallones
de coloraines voltant pertot arreu del cos. Però, a veure, poso l’exemple fàcil
de l’illa deserta. Si m’hagués de portar un llibre amb el qual passar la resta
de la meva vida estic segura que no n’agafaria un que m’hagués fet plorar
moltíssim o que m’hagués explicat la dura vida d’una persona normal, sinó que
hagués escollit un que em fes somiar i tenir el desig de tenir una vida
diferent, màgica.
Però, és clar, és
normal en una adolescent criticar aquells llibres sobre tristesa, segurament
que al llarg dels anys canviaré d’opinió respecte algunes històries, però el
que mai faré, mai, serà abandonar els meus propis jo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario