Ulls de Mel

Els seus ulls de mel em traspassen des de la seva cadira de fusta. Em giro i el veig, amb el seu cabell daurat que llisca sobre els ulls, mirant embadalit aquell tros de pissarra ple d’equacions irresolubles per a mi. De cop sento la seva mirada. Em mira de reüll i noto que somriu per dintre. Oh! Allunyo la mirada tan fugaçment com puc, no vull enrojolar-me i que ell pensi que em poso nerviosa, tot i que és veritat. Continuo fingint que estic entenent el què el professor explica, però no és així. La classe finalitza, agafo la motxilla i me’n vaig tan ràpid com puc, sense tan sols mirar-lo per última vegada. No vull que ell pensi que sóc pesada, no vull que pensi que el tinc al meu cap tot el temps, no vull que ell pensi que faria Tecnologia en comptes de Llatí per tal d’estar al seu costat, vull que ell pensi que no depenc d’ell en tot moment, vull que ell pensi que necessito tant a les meves amigues com el necessito a ell, però això tampoc és cert.

Tornem de l’esbarjo. Parlo amb un company i ell entra per la porta. Què maco, se m’apropa i comencem a parlar els tres. L’abraço. Els meus braços el rodegen i sento que podria passar-me així tota la resta del dia. Noto la seva mà entrellaçada, com aquests ossets de peluix que porten imans i que s’enganxen de les mans. Sento que aquella situació és perfecte. El torno a rodejar amb els braços. Em mira. Em somriu. Sé que ell sent el mateix que jo, però no ho sap dir. És tímid. Jo també. Em costa dir les emocions. Però per ell ho faig, perquè sé que val la pena. Perquè sé que a ell també se li torna el cos de gelatina quan ens donem les mans. Sé que ell sent les espurnes de la vareta màgica que ens ha tocat de ple.

Acaba la classe. Ell és a la finestra. Sol. És la meva oportunitat. Dubto. Hi vaig o no hi vaig? A ell li fa vergonya quan estem amb altres alumnes. Però estic decidida i m’apropo. L’agafo per l’esquena i repenjo el cap sobre les seves espatlles. Tan prop. Tan, tan, tan prop. Gira el cap i torna a traspassar-me amb aquella mirada. Sento que allà mateix em desfaria. L’apropo ben fort cap a mi, no el deixaria anar mai. Tot i això, hem de donar l’últim pas. Una paraula. Tres síl·labes. Set lletres. T’estimo. L’hi vull dir, però els meus llavis no responen. Seria un error, penso. No sabríem funcionar, no sabríem donar-nos corda. Però ens sentim tan bé plegats...

Ningú sap què ens té preparat el destí, però desitjo de tot cor que sigui un temps bo. Que ens doni el millor, el que ens mereixem. El deixo anar. Torno a la cadira de fusta i tot comença de nou. El cabell daurat lliscant sobre els seus ulls de mel, la seva mirada penetrant...