Vaixell de paper

No em diguis  que l’amor és una cosa que no tornaràs a intentar, perquè això simplement no és cert. Potser el que ara necessites és una amic. Doncs bé, estic amb tu, aquí em tens, mira’m. No sóc invisible, estic al teu costat i ho estaré sempre. Si et perds en la foscor de la nit, jo t’encendré un estel; si corres per fugir, jo et donaré la mà; si caus al fons del mar, el meu alè et donaré. Així que no oblidis que sóc aquí.

El passat ens persegueix, ens ha fet caure, ens fa fixar la vista a terra i no sabem recuperar-nos, anem de la mà del ressentiment. Som dins d’una xarxa que no podem trencar. Dono cops de peu, intento esguerrar-la. No puc. Giro la vista, tu ets el culpable. Has fet el nus, no podem sortir d’aquí. M’apropo, t’estenc la mà, am mires, te’n vas. Trobo una esquerda, hi veig llum. Tenim una oportunitat encara. Em dirigeixo cap a la lluentor, busco a les butxaques algun utensili d’ajuda. Bé, trobo una clau. Intento trencar la xarxa. Faig força, ho intento, però no puc. S’hi necessiten dos. On ets? Per què no m’ajudes? Vull sortir d’aquí, vull tornar a veure la claredat. Et necessito per a això. Et busco. Ets allà, però no em veus, o és que tan sols ho fas veure? Remeno les butxaques un altre cop. Penediment. Culpa. Enyorança. Necessitat. Assimilació. Tot és meu, però no hi trobo res útil. La bossa! Sí, duc la meva bossa! Hi remeno, hi ha objectes. Maquillatge. Roba. Un reproductor. El mòbil. No hi ha res. Miro al fons, miro més enllà. Hi ha alguna cosa: un paper. No. Una targeta d’autobús convertida en un vaixell de paper. Quins records. Te’n recordes? Miro enrere.

“ Som al parc, en un banc, fa un dia assolellat, les mans estan entrellaçades, l’ambient és el ressò del nostre còmode silenci. Amb l’altre mà estàs jugant. –Què és? –pregunto. –Un bitllet d’autobús usat –em respons amb un càlid somriure. –Ah, només és un bitllet... –Com que “només és un bitllet”? –em preguntes arrufant el front -Ara veuràs...

Em deixes anar la mà, et concentres. Passen segons, minuts. Obres la mà. Una petita figura descansa sobre el teu palmell. –Veus? Ara no és tan sols un bitllet d’autobús, ara és un petit vaixell blanc amb moltes oportunitats de viatjar. El bitllet era destinat a anar a les escombraries, així que amb aquesta transformació es podria dir que li hem allargat la vida, oi? –Em mires amb brillantor als ulls. Llavors penso que aquella sensació durarà per sempre.”

Encara estem atrapats. He trobat el vaixell. El ressegueixo amb la mirada, em sé tots i cadascun dels seus plecs, i això que mai he aconseguit fer una figureta de paper... Et busco amb la mirada, però també amb el cor. Et trobo. Em mires amb decepció, amb dolor. M’apropo. Et passo la mà per l’espatlla. Hem caigut, però encara som aquí i tenim oportunitats d’escapar de la xarxa. Sí, encara en tenim. T’aixeques. M’ajudes. Costa trencar-la, però encara es veu llum. La nostra llum. Miro pel forat. És tot blau. El mar. Les ones estan desconcertades, no saben què fer ni cap on anar. Veig alguna cosa al fons. Em quedo sorpresa. És allà, allà està el final de tot això. És un vaixell. Blanc.

Me n’adono que, potser ara no, però algun dia, algun dia, el vaixell tornarà a navegar, i el seu destí no serà l’escombraria, sinó l’eternitat.