Todo está bien, está todo genial

No hay necesidad de hablar nada, es ya demasiado tarde para seguir. Así que lentamente cojo vuestras palabras y me largo.

Puedo mirar atrás, pero no lo hago, no quiero recordar, sólo proseguir. No me quejo, porque no serviría de nada, sois unos expertos en hacer oídos sordos. Sé que encontraré mi camino, porque sé que voy a seguir andando. Me duele, estoy rota y perdida en un laberinto, pero pese a todo he de decir que está todo bien, que está genial.

Estoy bien, mejor sin vosotros, así que ahora estoy mejor que antes. No me siento culpable por nada, ni por mi comportamiento, ni por mis palabras, ni por mis reacciones… Estoy bien, así que espero que no os preocupéis por lo que hago, se os da bien eso de transformar personas de carne y hueso en personas invisibles, olvidaos de mí, me dais absolutamente igual. Me da igual lo que digan, lo que comenten a mis espaldas, de todos modos no lo voy a escuchar, porque las únicas palabras que me importan son las que vienen de personas de verdad, no te un puñado de títeres idénticos. No voy a volver a hacerlo, eso de malgastar lágrimas. De hecho, esa persona que es amable con todos, no va a volver. La pequeña comunicación que había se ha roto, se está mejor así. Repito, estoy bien, está todo genial y no me sentiré culpable.

Jugasteis conmigo, sólo era válida para lo que necesitabais. El respeto y la amabilidad que profesáis es todo una falsa, nada es cierto, todo es de plástico, nada tiene un tacto verdadero. En resumen, adquirís un rol, un papel, tomáis el control y yo no puedo hacer nada, sólo dejarme caer. Realmente todo me dolió, pero fue gracias a todo aquello que vi las cosas claras y comprendí cómo eran las llamadas personas.

Malgasto mis lágrimas sinceras en alguien falso, así que mejor me las guardo para alguien que realmente las necesite. He cerrado puertas, es demasiado tarde, no voy a dejar entrar a nadie más.

Nadie, pero absolutamente nadie, merece mis lágrimas, y el que las necesite no me hará llorar. Así que repito: está todo bien, todo está genial.

Enyor

Un pas endavant i ja hi serà. Sent pessigolles de la mà de les violetes que omplen el camp de color, de vida, d’esperança, de lluentor. S’hi apropa, uns escassos deu metres el separen d’aquell lloc, dels seus records, de la seva felicitat. Ja en feia un mes de la tragèdia, un mes d’ençà que per a ell tot havia perdut el sentit.

Aquell indret conservava la seva bellesa particular, però alguna cosa havia canviat. Els cirerers de flors blanques envoltaven un espai petit, tot formant una circumferència que vista en ulls d’un ocell seria com una rosa roja en una foto en blanc i negre. Les violetes eren més espesses que abans, tot formava un contrast meravellós. Ell no volia adonar-se’n. Tot s’havia acabat. Girava la vista un any enrere. Ell era allà, sobre una tarima de fusta perquè tots els convidats ho poguessin veure tot perfectament. Però no va ser ell el protagonista de les mirades. Un àngel de cabell d’or que duia un vestit de conte de fades caminava amb pas tremolós i somriure dolç entre tota la multitud. Tots la miraven, però ella tan sols mirava el seu món, ell.

Aquells temps semblaven ja molt llunyans. Ara era allà, al mateix lloc on s’havien declarat amor etern, aquest concepte que deixa entreveure una cursileria insuperable en les novel·les roses. Ell ho recordava tot: la seva olor, les seves mirades durant la cerimònia, aquella nit a casa seva, l’esmorzar del dia següent, la notícia de l’enhorabona, el desenllaç fatal... Tot i això, era incapaç de plorar. Observava el seu voltant, ho recordava tot, però el seu cor era incapaç de reaccionar. Mirava el cel blau, deixava que el vent li bufetegés la cara, que li dugués oxigen. L’enyorava, oh i tant, que l’enyorava! Era una dona increïble, forta com ningú, valenta, elegant, sempre duia un somriure dibuixat al rostre. Però va escollir malament, no ho va fer bé.

Ell va apropar-se a un gran llac que hi havia en mig d’aquell bosc que semblava inacabable. S’hi va mirar. Un home el mirava atentament, amb uns ulls tan negres que el feien semblar un corrupte. Tenia arrugues, barba de feia setmanes, un gest cansat, trist. Va tancar els ulls i va mirar més enllà. Allà, ben al fons de l’estany hi havia una nena, devia tenir uns cinc anys. Era molt rossa, tant que es confonia el color del seu cabell amb el sol que il·luminava el paisatge. Duia un vestit blanc, caminava entre la gespa amb els braços estesos. Les violetes d’aquell mateix prat contrastaven amb la seva pell pàl·lida. Ell va intentar apropar-s’hi, però va fer un pas i ella se’n va adonar. Va girar-se, i uns ulls foscos com els que ell tenia, el van mirar. La nena va girar el cap, confosa, buscant algú. De cop i volta va arrencar a córrer cap a dues figures que van aparèixer. Un home igual que ell agafava la seva esposa de la mà. Era ella, tan bella com sempre, mirant la nena amb ulls tendres, li va estendre la mà i l’agafà a collibè. Tots tres van donar-se la volta i van començar a  caminar cap al sol, el qual ja es ponia. L’home va desaparèixer entre la llum, però ella es girà per última vegada i el va mirar directament als ulls. Semblava que aquell moment no s’acabaria mai, però va deixar a terra la seva filla, l’agafà de la mà i va assenyalar aquell home que les contemplava. La nena va esbufegar un somriure i el va observar. Va apropar la mà als seus llavis i després als de la seva mare perquè hi fes també un petó. Seguidament, li va enviar a l’home, que era ja amb llàgrimes als ulls, i se’n van anar.

No s’ho podia creure. Va allunyar-se de l’estany per por a caure a causa de l’estupefacció, i va estendre’s sobre aquell prat. La seva dona ja no hi era i ell no hi podia fer res. Va escoltar un soroll, un plor, i va tombar el cap. Allà era el culpable de la seva mort. Però era un culpable al qual no podia fer mal. Va agafar aquella criatura d’ulls negres i cabell ros i començà a gronxar-la entre els seus braços. Aquella seria la seva nova felicitat. Ara sí que podia plorar, les llàgrimes li lliscaven per les galtes. Ploraria pels seus records, però ploraria també per l’alegria que aquella criatura li portaria, aquella nena que era la viva imatge de la seva dona, del seu amor etern. Seria algú que sempre els uniria. La seva filla ho seria tot.

¿Quién soy yo?

He de dir que no tan sols escric en català, és més, crec que a mesura que passi el temps els relats castellans guanyaran la partida als altres. Aquí deixo el primer.

Dos pequeñas luces oscuras calcan el reflejo de mi triste rostro. Desconcierto. Desconfianza. ¿Quién es ella? debe pensar. Soy yo. La de siempre. La pequeña. La que siempre te pedía aquellos caramelos suaves y dulces. Nada ocurre.

Nunca quiso dejarse el cabello de ese tono blanco, ella siempre quería un tinte. Su ropa nunca era de colores claros, era siempre oscura. ¿Por qué ese cambio? ¿Por qué ahora que ya no puede darse cuenta de lo que le pasa?

Ella no escogió eso, le vino como si de un resfriado se tratase. Nunca ha hecho mal a nadie, persona pacífica que siempre ayudaba y ofrecía cualquier cosa a cualquier persona. Ahora, en cambio, ya no puede hacer nada, simplemente estar sentada mirando a través de las personas que quieren ayudarla en vano. Miradas vacías, palabras sin sentido, pero palabras. Cortas sonrisas que siempre acaban difuminándose. Ojalá mostrara ese rostro feliz causado por el amor de su gente. Su gente, ya queda poca. Poco a poco todos se van, cabizbajos, pensando en qué podría haber sido de ella si la tristeza no se hubiese abalanzado encima de su persona. Queremos recordarla como era antes, pero su reciente imagen invade nuestro ser. No podemos hacer nada para evitar la situación.

Le hablo, me mira, y ya está. Quién me hubiera dicho a mí hace unos años que la persona por la que yo daría la vida, por la que entregaría el alma, estaría así. Nacimiento, infancia y adolescencia ha vivido de nuestras vidas, de los pequeños de la casa. Siempre allí, hombro con hombro, a nuestro lado. Nunca dijo un no. Siempre era sí. Sí quería recoger a las pequeñas, sí quería comprarles una dichosa bolsita de caramelos, sí quería vivir para ellos. Nunca había sido persona de caricias, es más, ahora aún sigue rechazándolas, pero siempre se dejó querer. Por todos. Por los suyos. Por ellos. Por mí.

Sus ojos no muestran aquella luz que ya en aquellos tiempos tampoco era muy potente por desgracias ocurridas a su alrededor, pero ahora ni si quiera muestra un atisbo de felicidad. Nada. Vacío. Los que realmente la aman profundamente estarán a su lado hasta que el destino diga basta. Porque lo importante, como bien dijo alguien un día, es que ella no sabe quién es, pero nosotros sí sabemos quién es ella. ¿Qué seríamos nosotros sin ella? ¿Quién soy yo sin ella?

Vaixell de paper

No em diguis  que l’amor és una cosa que no tornaràs a intentar, perquè això simplement no és cert. Potser el que ara necessites és una amic. Doncs bé, estic amb tu, aquí em tens, mira’m. No sóc invisible, estic al teu costat i ho estaré sempre. Si et perds en la foscor de la nit, jo t’encendré un estel; si corres per fugir, jo et donaré la mà; si caus al fons del mar, el meu alè et donaré. Així que no oblidis que sóc aquí.

El passat ens persegueix, ens ha fet caure, ens fa fixar la vista a terra i no sabem recuperar-nos, anem de la mà del ressentiment. Som dins d’una xarxa que no podem trencar. Dono cops de peu, intento esguerrar-la. No puc. Giro la vista, tu ets el culpable. Has fet el nus, no podem sortir d’aquí. M’apropo, t’estenc la mà, am mires, te’n vas. Trobo una esquerda, hi veig llum. Tenim una oportunitat encara. Em dirigeixo cap a la lluentor, busco a les butxaques algun utensili d’ajuda. Bé, trobo una clau. Intento trencar la xarxa. Faig força, ho intento, però no puc. S’hi necessiten dos. On ets? Per què no m’ajudes? Vull sortir d’aquí, vull tornar a veure la claredat. Et necessito per a això. Et busco. Ets allà, però no em veus, o és que tan sols ho fas veure? Remeno les butxaques un altre cop. Penediment. Culpa. Enyorança. Necessitat. Assimilació. Tot és meu, però no hi trobo res útil. La bossa! Sí, duc la meva bossa! Hi remeno, hi ha objectes. Maquillatge. Roba. Un reproductor. El mòbil. No hi ha res. Miro al fons, miro més enllà. Hi ha alguna cosa: un paper. No. Una targeta d’autobús convertida en un vaixell de paper. Quins records. Te’n recordes? Miro enrere.

“ Som al parc, en un banc, fa un dia assolellat, les mans estan entrellaçades, l’ambient és el ressò del nostre còmode silenci. Amb l’altre mà estàs jugant. –Què és? –pregunto. –Un bitllet d’autobús usat –em respons amb un càlid somriure. –Ah, només és un bitllet... –Com que “només és un bitllet”? –em preguntes arrufant el front -Ara veuràs...

Em deixes anar la mà, et concentres. Passen segons, minuts. Obres la mà. Una petita figura descansa sobre el teu palmell. –Veus? Ara no és tan sols un bitllet d’autobús, ara és un petit vaixell blanc amb moltes oportunitats de viatjar. El bitllet era destinat a anar a les escombraries, així que amb aquesta transformació es podria dir que li hem allargat la vida, oi? –Em mires amb brillantor als ulls. Llavors penso que aquella sensació durarà per sempre.”

Encara estem atrapats. He trobat el vaixell. El ressegueixo amb la mirada, em sé tots i cadascun dels seus plecs, i això que mai he aconseguit fer una figureta de paper... Et busco amb la mirada, però també amb el cor. Et trobo. Em mires amb decepció, amb dolor. M’apropo. Et passo la mà per l’espatlla. Hem caigut, però encara som aquí i tenim oportunitats d’escapar de la xarxa. Sí, encara en tenim. T’aixeques. M’ajudes. Costa trencar-la, però encara es veu llum. La nostra llum. Miro pel forat. És tot blau. El mar. Les ones estan desconcertades, no saben què fer ni cap on anar. Veig alguna cosa al fons. Em quedo sorpresa. És allà, allà està el final de tot això. És un vaixell. Blanc.

Me n’adono que, potser ara no, però algun dia, algun dia, el vaixell tornarà a navegar, i el seu destí no serà l’escombraria, sinó l’eternitat.

Ulls de Mel

Els seus ulls de mel em traspassen des de la seva cadira de fusta. Em giro i el veig, amb el seu cabell daurat que llisca sobre els ulls, mirant embadalit aquell tros de pissarra ple d’equacions irresolubles per a mi. De cop sento la seva mirada. Em mira de reüll i noto que somriu per dintre. Oh! Allunyo la mirada tan fugaçment com puc, no vull enrojolar-me i que ell pensi que em poso nerviosa, tot i que és veritat. Continuo fingint que estic entenent el què el professor explica, però no és així. La classe finalitza, agafo la motxilla i me’n vaig tan ràpid com puc, sense tan sols mirar-lo per última vegada. No vull que ell pensi que sóc pesada, no vull que pensi que el tinc al meu cap tot el temps, no vull que ell pensi que faria Tecnologia en comptes de Llatí per tal d’estar al seu costat, vull que ell pensi que no depenc d’ell en tot moment, vull que ell pensi que necessito tant a les meves amigues com el necessito a ell, però això tampoc és cert.

Tornem de l’esbarjo. Parlo amb un company i ell entra per la porta. Què maco, se m’apropa i comencem a parlar els tres. L’abraço. Els meus braços el rodegen i sento que podria passar-me així tota la resta del dia. Noto la seva mà entrellaçada, com aquests ossets de peluix que porten imans i que s’enganxen de les mans. Sento que aquella situació és perfecte. El torno a rodejar amb els braços. Em mira. Em somriu. Sé que ell sent el mateix que jo, però no ho sap dir. És tímid. Jo també. Em costa dir les emocions. Però per ell ho faig, perquè sé que val la pena. Perquè sé que a ell també se li torna el cos de gelatina quan ens donem les mans. Sé que ell sent les espurnes de la vareta màgica que ens ha tocat de ple.

Acaba la classe. Ell és a la finestra. Sol. És la meva oportunitat. Dubto. Hi vaig o no hi vaig? A ell li fa vergonya quan estem amb altres alumnes. Però estic decidida i m’apropo. L’agafo per l’esquena i repenjo el cap sobre les seves espatlles. Tan prop. Tan, tan, tan prop. Gira el cap i torna a traspassar-me amb aquella mirada. Sento que allà mateix em desfaria. L’apropo ben fort cap a mi, no el deixaria anar mai. Tot i això, hem de donar l’últim pas. Una paraula. Tres síl·labes. Set lletres. T’estimo. L’hi vull dir, però els meus llavis no responen. Seria un error, penso. No sabríem funcionar, no sabríem donar-nos corda. Però ens sentim tan bé plegats...

Ningú sap què ens té preparat el destí, però desitjo de tot cor que sigui un temps bo. Que ens doni el millor, el que ens mereixem. El deixo anar. Torno a la cadira de fusta i tot comença de nou. El cabell daurat lliscant sobre els seus ulls de mel, la seva mirada penetrant... 

El meu propi jo

Un llibre no és el meu millor amic, no, això ho pot ser el meu gos, el meu gat o, si el tingués, el meu cavall. Un llibre pot arribar-me al fons de l’ànima, pot trasbalsar tot l’ordre que hi ha al meu cap tossut, pot convertir-se en una altra extremitat i anar am mi passejant de la mà... Un llibre puc ser jo mateixa.

Cinquanta, cent, dues-centes, cinc-centes pàgines poden convertir-me en una princesa presonera, en una bruixa amb una lletja berruga al nas, en una vampiressa sanguinària, en una gàrgola trapella o, simplement, en una altra persona.

Ho sento, i molt, però confesso amb la mà ben estesa sobre el cor que aquests llibres de segles enrere que descriuen tragèdies antigues i històries reals no em traspassen el pit i em fan toc-toc sobre el cor per intentar entrar-hi. Sí, sona típic de dir en una adolescent d’institut amb el cap ple d’ocellets cantaires i papallones de coloraines voltant pertot arreu del cos. Però, a veure, poso l’exemple fàcil de l’illa deserta. Si m’hagués de portar un llibre amb el qual passar la resta de la meva vida estic segura que no n’agafaria un que m’hagués fet plorar moltíssim o que m’hagués explicat la dura vida d’una persona normal, sinó que hagués escollit un que em fes somiar i tenir el desig de tenir una vida diferent, màgica.

Però, és clar, és normal en una adolescent criticar aquells llibres sobre tristesa, segurament que al llarg dels anys canviaré d’opinió respecte algunes històries, però el que mai faré, mai, serà abandonar els meus propis jo.

Què puc dir jo?

Què puc dir jo? La veritat, puc dir moltes coses, però, què he de dir? Això ja no ho sé. Puc opinar, puc dialogar, puc discrepar, puc criticar... 

La timidesa corre dintre meu i m'altera tot el cos. La impotència s'apodera de mi quan els meus llavis no pronuncien paraules. I això com se soluciona? Bé, tots els meus pensaments queden plasmats sobre papers, documents word o, fins i tot, en algun que altre post-it. Sentiments, emocions, pensaments íntims broten sobre trossos de paper blanc que mai ningú veu, però això està a punt de canviar.

Un blog, una eina que fa públic tot allò que jo vull. Segurament això no ho veurà ningú, per tant es pot dir que, creant aquest blog, tan sols satisfaig el meu propi plaer de pensar "apa, les meves històries són públiques, ara els meus pensaments ho són i els coneixen persones que no són jo"

Tan sols espero sentir-me orgullosa de les meves històries i adonar-me'n que aquest hobby que tinc no és tan sols una cosa passatgera.